ARCVAL: Món i solidaritat

Per aturar aquestes coses! Stop the madness

Mon, 31 Jul 2006 19:02:38 GMT

MÒNICA JORBA

La vida és preciosa. És una explosió d'energia, bellesa i llum que ens hauria d'ajudar a viure en diversitat i plenitud respectant als nostres veïns. Això és plenitud i harmonia: saber respectar, donar i saber ser feliços amb el que tenim i el que té l'altre.

Un amic libanès molt estimat que treballa a les Nacions Unides, aquí a Nova York, a la comissió del Líban i que intenta sobreviure al greuge emocional i a l'stress d'aquests dies sense deixar que ningú prengui mesures dràstiques, està convençut ell, la comissió libanesa i les nacions unides que només un apropament al problema que ara s'acusa entre el Líban i Israel pot ser solucionat mitjançant una real i clara propaganda de la situació. Estem parlant d'un país -com molts d'altres- que tenia (té) un ordre, una lògica i que ara es troba sotmès en una situació terrible a les mans de l'antull no només de les decisions del seu poble veí, sinó de tots els altres països, que amb el silenci permetem que això continui passant. Ell i la comissió libanesa no volen lluitar amb sang, sinó que volen fer-se respectar amb el dret i la llibertat i la lògica que es mereixen com a poble que és.

Estan, doncs, convençuts que nosaltres, tots nosaltres, que diem: "tant de bo hi pogués fer alguna cosa... però no està a les meves mans", sí hi podem fer quelcom: posar-hi seny.. i sobretot fer us de raó. Només reconeixent la gravetat de la situació i informant-nos podem ja doncs evitar més problemes en un futur. Que ningú ens digui com hem de veure les coses... per tant, veiem-les tal com són, i el nostre seny, amb el temps i les eleccions que farem, construiran un món millor. No és tonteria.

No permetem que aquestes coses passin més.... tan uns com els altres, no estem fets per perdre el temps en guerres, tristeses i, ni molt menys, en deixar que el pròxim pateixi.

Que al final estiguem contents per veure que hem sabut donar vida.

El raig verd

Sun, 16 Apr 2006 14:13:40 GMT

M.V.

Jo vaig veure el raig verd, per primer i darrer cop, a Jericoacara (Brasil). Es pot veure en el moment en què el Sol es pon i desapareix. És un fragment de segon en el que es veu un centelleig de color verd, un punt verd, entre el mar i el cel, on es dibuixa l'horitzó. Per veure'l, el dia ha de ser clar, sense pertorbacions.

La seva causa és que quan el Sol s'amaga, la refracció atmosfèrica separa els diferents colors del disc solar, quedant a l'extrem superior, per aquest ordre, els colors violeta, blau i verd. El violeta i el blau queden difossos per l'atmòsfera, així que, quan l'extrem superior del disc és visible, el color verd arriba als nostres ulls.

El primer cop que vaig sentir a parlar-ne va ser a la pel·lícula Le Rayon Vert (1986), d'Eric Rohmer, a la que vaig assistir-hi, en un cicle dedicat al director francès, a la Filmoteca de Catalunya, aleshores a la Travessera de Gràcia de Barcelona, on avui es troba L'Espai de Dança i Música de la Generalitat de Catalunya.

El film de Rohmer descriu les vacances d'una noia parisenca, que pel fruit de l'atzar, descobreix i arriba a contemplar, a San Juan de Luz, aquest fenomen natural, del tot desconegut fins llavors per ella.

La protagonista pateix una crisi provocada per una separació i les seves vacances semblen ser un torment. Allà on va, la soledat l'acompanya, i no sembla voler desempellegar-se d'ella, però viu en l'esperança, primer, de tornar amb el seu ex-amant, després, de trobar algú amb qui poder compartir. En no perdre l'esperança, troba l'amor, i amb ell, la contemplació del raig verd.

Disculpeu-me, abans de tot, per haver explicat el final de la pel·lícula, però volia transmetre-us el què mostra Rohmer a la seva obra, i és que la màgia viu dins nosaltres, i la quotidianitat no pot, ni vol, destruir-la.

A Le Rayon Vert es fa referència a Jules Verne, qui va escriure una obra romàntica amb títol homònim el 1882, i que tracta de la recerca d'aquest fenomen. Es diu que dues persones poden descobrir-se enamorades en contemplar-lo plegades, i hi ha qui diu també que, qui l'ha vist, pot comprendre els propis sentiments, i els dels altres.

No puedo evitarlo

Sat, 17 Dec 2005 15:52:12 GMT

No puedo evitar enviaros este link. No por John Lennon, sino por las imágenes, que deben recordarnos para qué estamos aqui.

¿No podemos evitarlo? ¿o tal vez sí podemos?

http://www.elpais.es/comunes/2005/john_lennon/

Tomemos parte. Ni que sea reconociendo que estas imágenes son reales. Luego, el tiempo y nuestro compromiso con la educación, la justicia, el respeto y la alegría deberían poco a poco conseguir un mundo mejor. Es fácil. Despertad.

Mònica Jorba i Cartoixà

I can't help not to send this link. It is not because of John Lennon himself... but for the images, those images should remind us why we are here.

Can't we really avoid it?.... can we avoid all these disaters?

http://www.elpais.es/comunes/2005/john_lennon/

Let's take part on it. Just by accepting that these images are real we are helping. Afterwards, time and our commitment on education, justice, respect and happiness should be far enough to make a better world. It is easier. Wake up.

Mònica Jorba i Cartoixà

Contacte: pastoreta@gmail.com

El Programa Balboa inicia un nuevo ciclo en febrero de 2006

Wed, 14 Dec 2005 21:45:06 GMT

El Programa Balboa es una iniciativa dirigida a jóvenes periodistas iberoamericanos que quieren profundizar en el conocimiento de la Historia y de la vida de las instituciones españolas y europeas. Con la puesta en marcha del Programa Balboa en España se pretende fomentar un mayor conocimiento y respeto mutuo entre países de habla hispana o portuguesa, una contribución al desarrollo de las relaciones multilaterales de los países de los dos continentes.

El Programa Balboa dota con veinte becas a jóvenes profesionales de la comunicación tras un largo y difícil proceso de selección. El programa incluye la realización de prácticas, durante 6 meses, en un medio de comunicación, empresa o institución pública o privada en Madrid. El diario El País es uno de los destinos más deseados por los participantes para poder realizar prácticas periodísticas.

Danielle, una joven brasileña de 25 años, licenciada en periodismo por la Universidade Federal do Ceará, presentó la solicitud para participar en el ciclo del próximo año 2006. Danielle ha sido presentadora en un programa de debates y entrevistas en la televisión local de Fortaleza, su ciudad, y en los últimos meses ha estado colaborando con la cadena TV Globo. Tuvo que competir con más de 700 candidatos en Brasil para acceder al programa, de los que solo tres serían elegidos. Su esfuerzo no fue en vano, y podrá compartir con otros 19 compañeros de Iberoamérica esta importante formación que se inicia en febrero próximo.

Mi más sincera felicitación a Danielle y a todos los que van a poder participar en el Programa Balboa. ¡Bienvenidos a Europa!

por M.V.

Danielle

Maracanaú, un projecte d'ONG

Sun, 11 Dec 2005 21:47:04 GMT

Agost de 2005. Era a l'avinguda de Beira Mar de la ciutat de Fortaleza, capital de l'estat de Cearà (Brasil), prenent-me una cervesa, assegut, amb en David, en una terrassa sovintejada només per turistes o prostitutes que es venen per uns pocs euros. Fortaleza és un dels principals destins de l'anomenat "turisme sexual". Allà hi arriben vols carregats d'homes europeus disposats a satisfer la seva libido amb un dels mites arreu més extesos per l'imaginari eròtic masculí: la dona brasilera. Davant del panorama d'una de les activitats que caracteritzen la vida d'aquesta avinguda fortalezense, la prostitució, vam experimentar també el constant assetjament de venedors ambulants i pidolaires, molts d'ells, quitxalla. Fortaleza, i en general el Brasil, té dues cares, una d'opulenta i una altra de miserable, i és aquesta última, o potser la combinació de totes dues, el que més sobta al visitant europeu, la diferència abismal que existeix entre classes socials.

Se'ns acostà, a mi i en David, la Manuela, una nena d'onze anys, que anava de taula en taula venent uns petits ninotets de goma que ella mateixa, amb la seva mare i els seus germans, feien a la seva casa de Maracanaú, un municipi proper a Fortaleza. La Manuela és una nena vivaç, d'ulls brillants i té un somriure que mai desapareix de la seva cara. En David, que és professor de la UAB, va copsar en ella una noia desperta i amb aptituds. Necessitava d'algú que l'ajudés. Encara que ella va a escola, allà al Brasil, l'escola pública no és una garantia d'oportunitats.

Al cap d'uns dies vam fer via cap a Maracanaú i vam conèixer el seu barri, la seva casa i la seva escola, la directora i els professors. Als afores de Maracanaú, ens trobàvem al bell mig d'una "favela". Vam exposar a l'escola la nostra intenció de donar un cop de mà a la Manuela. La proposta va ser ben rebuda, sobretot per en Taumaturgo, professor de la nena, amb qui vam arribar a un acord de col·laboració per a que la Manuela, i amb ella, quatre alumnes més, rebessin classes de suport. A les aules hi ha molt d'absentisme, no tots els nens avancen al mateix nivell, i els professors tenen dificultats per a donar una educació de qualitat, i tot això sumat a la manca de recursos. Encara que l'Estat dona ajudes per als escolars, la pobresa continua assetjant centenars de milers de famílies al Brasil, i moltes criatures es veuen obligades a treballar, a pidolar o, fins i tot, a prostituir-se.

L'acord a què vam arribar amb en Taumaturgo va ser el següent: En Marquinhos, un alumne de quinze anys, avantatjat i de la confiança del professor, un noi del barri, és qui es fa càrreg de les classes durant un any. Rep, per part nostra, 100R$ al mes. Actualment està fent una tasca valiolísima donant suport educatiu a aquests cinc alumnes. I l'ajuda econòmica el permetrà a ell pagar-se estudis d'informàtica i d'idiomes, que és el que ell vol fer. És a dir, que se li obre el ventall d'oportunitats. Malauradament, l'objectiu inicial, que era ajudar a la Manuela, no ha estat possible, ja que per motius familiars no podrà tornar a la mateixa escola i rebre les classes de reforç. Però el projecte posat en marxa no s'ha aturat, i les classes continuaran fins a acabar el curs.

Vull agrair, en nom meu i d'en David, a la Lívia, a en Renzo i a l'Ana Laura la seva tasca, perquè sense ells mai no hagués estat possible aquest projecte.

M.V.